Un dels invents que ha revolucionat més el món de la informàtica en els darrers 30 anys ha estat el disc dur. El processador, la memòria, la placa base i altres components, determinen les prestacions d’un PC, però de poc servirien sense un sistema d’emmagtzemament de gran capacitat. Des de l’aparició del primer disc dur, al 1957, cap altre sistema d’emmagazemament ha pogut igualar les seves tres principals característiques, la seva gran capacitat, la seva rapidesa i el seu baix cost.
La incorporació dels disc durs és una de les claus que expliquen l’evolució i el desenvolupament dels PC’s. Des de l’aparició al mercat del IBM PC/XT, el disc dur es va convertir en un component estàndard de qualsevol PC.
La seva importància no radica únicament en les prestacions que li ofereix al sistema, ja que es tracta d’un sistema d’emmagatzemament permanent i, per tant, capaç de retenir la informació emmagatzemada fins i tot una vegada apagat els sistema. Compta, en el seu interior, les dades necessàries pel funcionament del PC (el sistema operatiu i els programes), juntament amb els arxius i la informació que l’usuari va generant.
El disc dur és l’únic component bàsic d’un PC de funcionament mecànic, el que fa que sigui el component intern amb major risc de sofrir avaries relacionades amb el seu funcionament.
El disc dur és format per dues seccions, una de mecànica i una d’electrònica. La part mecànica recupera la informació emmagatzemada magnèticament i l’envia a la secció electrònica o lògica del disc dur, que la interpreta i envia al bus del sistema.
A l’interior del disc dur hi ha diferents plats o discs rígids coberts per una capa de material magnètic. El nombre de plats és variable i està limitat solament per l’altura de la unitat d’emmagatzemament. Els plats estan fets d’alumini o d’un compost vitroceràmic de gran rigidesa. La informació s’emmagatzema sobre el plat mitjançant vibracions en el camp magnètic de les partícules metàl·liques. Els capçals són els encarregats de llegir i escriure, utilitzant camps elèctrics, la informació magnètica emmagatzemada als plats. Mitjançant uns braços metàl·lics, els capçals es desplacen sobre la superfície dels plats, sense arribar a tocar-los, deixant entre ambdós un espai de menys d’una dècima de mil·límetre.
Aquesta separació entre els capçals i la superfície dels plats és producte de la pressió de l’aire que desplaça els plats en girar a velocitats que superen les 3600 rpm. Els disc durs disposen d’un capçal de lectura i escriptura per cada una de les cares d’un plat, per tant, tenen un capçal per cada una de les cares. Tots els braços amb capçals d’un disc dur estan agrupats i tenen un sistema únic de moviment, la qual cosa obliga a què els capçals de tots els plats es desplacin al mateix temps.
Un sistema electromagnètic és l’encarregat de moure el conjunt format pels braços i capçals del disc dur sobre un eix, i pot situar-los en qualsevol punt del radi d’acció dels braços. Aquest moviment, combinat amb la rotació dels plats, fa que els capçals puguin cobrir la totalitat de la superfície útil d’un plat.
A part del clar creixement que es pot observar al llarg de tota aquesta tecnologia l’avanç evolutiu és evident també en termes cronològics. Durant l’any 1992 i principis del 93, els discs durs emprats més comuns en els PC eren de 40 i 80 MB. A finals del 93 i primers de 94, la mida va pujar fins als 100 i 120 MB; però abans d’acabar l’any 94 ja es trobaven al mercat discs de 214 i 260 MB .
1995 va ser testimoni del naixement del de 428 i 540 MB, però abans de finalitzar aquest any ja aparegueren els discs de 620 i 850 MB, i ja començaren a sortir pel mercat la fantàstica xifra del Gigabyte. L’any 1996 va ser un dels anys que més poc van evolucionar els discs durs, quedant-se estancats en el Gigabyte. Al 97 el més baix que s’instal·lava eren discs de 1,2 i 1,7 GB, essent el més normal discs de 2 GB. Avui dia, a finals de 1999, s’instal·len discs de 8, 12, 15 i 27 GB.
Existeixen dos tipus d’estàndards, els IDE i els SCSI, que solament es diferencien en el seu interfaz de connexió.
Els IDE són els més usats en els PC’s normals, perquè tenen una relació adequada de preu i prestacions. Els SCSI són molt més avançats que els IDE, però no en la mecànica, on són pràcticament idèntics als IDE, sinó en que la velocitat de transferència de dades és més constant i quasi independent de la càrrega de treball del microprocessador. Això ofereix un gran avantatge a l’hora de treballar amb ordinadors per a CAD o vídeo, o quan es realitzen feines de forma intensiva, tipus servidor de xarxa, mentre que si s’utilitzen per treballar amb Word o navegar per Internet, la diferència és inapreciable entre els dos.
(c) 2000 Joan Martínez Jové.