El teclat

 

El teclat és l'únic mitjà estàndard (fins al moment) de comunicar ordres al PC. És poc probable que la tecnologia de reconeixement de veu no s'estandarditzi a curt termini així que el teclat és un element que va per temps.

Des de l'inici de l'era de l'IBM PC el teclat ha anat evolucionant. Els primers tenien 83 tecles i no incloïen indicadors lluminosos de cap tipus. Eren coneguts com teclats PC/XT. Els posteriors ja foren els AT que ja disposaven d'indicadors lluminosos i d'una tecla més: Pet Sis o SysReq. El tercer pas foren els AT extensos, arribaven a les 101 / 102 tecles. Afegien les tecles de funcions, duplicaven les tecles Control i Alt, la tecla BloqMayús es col·locava a la posició original del Control i les tecles de moviment del cursor es duplicaven per un accés més còmode.

Després d'aquesta última millora del estàndard, alguns fabricants canviaren el disseny del teclat AT, incorporant calculadores que dupliquen les tecles de funció i a més són programables o en forma ergonòmica.


TIPUS DE TECLATS:

De teclats n'existeixen de dos tipus:

- els de pulsació per contacte amb membrana
- els de pulsació per contacte mecànic

Els primers són més barats i el contacte és més suau. Els segons fan un click característic i el seu funcionament és més fiable i durador però són més cars.

Els teclats també poden ser ergonòmics i Windows 95. Els ergonòmics divideixen el teclat en dues parts, una per cada mà i mostren certes inclinacions en diverses parts del teclat per adaptar-se a l'anatomia de les mans. Però l'inconvenient que tenen és qu és difícil acostumar-se a ells ja que la constant utilització dels normals en la majoria dels PC's fa difícil habituar-nos a ells.

L'altre punt són les tecles de Windows 95. Són tres que s'afegeixen a la part inferior. Aporten certa funcionalitat, relativa a menús contextuals i a l'Inici. L'inconvenient està en la disminució considerable del format de la barra espaiadora i la proximitat a les tecles Alt i Alt Gr que provoca equivocacions en polsar-les.

Anterior

(c) 2000 Joan Martínez Jové.