La targeta de so

 

Malgrat que la principal utilitat de les targetes de so va estar relacionada amb els jocs per a PC, el boom de les capacitats multimedia han acabat per convertir-les en un component imprescindible de qualsevol sistema. Gràcies a la integració definitiva del so i de les seves prestacions als PC's, els sistemes de reconeixement de veu, que fins ara semblaven de ciència ficció, comencen a convertir-se en una realitat.

Les dues funcions principals d'aquestes targetes són la generació o reproducció de so i l'entrada o enregistrament d'aquest. Per reproduir sons, les targetes inclouen un xip sintetitzador que genera ones musicals. Aquest sintetitzador antigament utilitzava la tecnologia FM, que acumulava el so d'instruments reals mitjançant pura programació; però una tècnica relativament recent ha eclipsat la síntesi FM, és la síntesi per ones (WaveTable).

A través de WaveTable s'utilitzen enregistraments d'instruments reals, provocant un gran salt en qualitat de reproducció, ja que es passa de simular artificialment un so a emetre'n un de real. Les targetes que utilitzen aquesta tècnica acostumen a portar una memòria ROM on emmagatzemen aquests "samples". Una bona targeta, a més d'incloure la tecnologia WaveTable, ha de permetre afegir-li la major quantitat possible de memòria. Alguns models admeten fins a 28 Megues de RAM, quanta més millor.


EFECTES:

Una targeta també és capaç de manipular les formes d'ones definides, que li permeten obtenir efectes d'eco, reverberació, coros, etc. Les més avançades inclouen funcions ASP (Advanced Signal Processor, Processador de senyal Avançat), que amplia considerablement la complexitat dels efectes. Perquè, a major varietat d'efectes, més possibilitats oferirà la targeta.


MIDI:

La pràctica totalitat de targetes de so del mercat inclouen port MIDI. Es tracta d'un estàndard creat per diversos fabricants, que permet la connexió a l'ordinador de qualsevol instrument, que acompleixi amb aquesta norma i intercanviar so i dades entre ells. Així és possible controlar un instrument des del PC, enviant-li les diferents notes que ha de tocar i viceversa; per això s'utilitzen els anomenats seqüenciadors MIDI.

Una cosa molt important, és que en aquests ports MIDI es pot connectar un Joystick, cosa que agraeix l'usuari, ja que els coneguts Pentium no incorporen de fàbrica aquest port, fet que era habitual en els seus antecessors, els 486.


FREQÜENCIA DEL MOSTREIG:

Una altra funció bàsica d'una targeta de so és la digitalització. Perquè un ordinador pugui tractar el so ha de convertir-lo del seu estat original (analògic) al format que ell entén, el binari (digital). En aquest procés es realitza el que s'anomena mostreig, que es tracta de recollir la informació i quantificar-la, és a dir, amidar l'altura o amplitud d'ona. El procés es realitza a una velocitat fixada, anomenada freqüència de mostreig, i com major sigui aquesta, més qualitat tindrà.

La freqüència mínima recomanable és de 44.1 KHz, amb la qual podem obtenir una qualitat comparable a un disc compacte, CD.


EL SO I INTERNET:

La popularització d'internet ha proporcionat l'aparició d'un nou ús per a les targetes de so: la telefonia a través de la xarxa. Amb un micròfon i el software adequat, podem utilitzar la targeta per parlar amb qualsevol persona del planeta (que tingui el mateix equipament, és clar) a preu d'una trucada local.

Existeixen dos tipus de comunicacions: les half-duplex i les full-duplex. La primera ens permet una comunicació tipus walkie-talkie; és a dir s'ha d'esperar que un dels dos no digui res per a poder respondre'l, mentre que amb la comunicació full-duplex ens ofereix bi-direccionalitat, és a dir, mantenir una conversa normal com si utilitzéssim un telèfon.

EL SO 3D :

El so 3D consisteix en afegir un efecte dimensional a les ones generades per la targeta; aquestes tècniques permeten ampliar el camp estèreo, i aporten major profunditat al so habitual. Normalment, aquests efectes s'aconsegueixen realitzant mescles específiques per als canal dret i esquerre, per simular sensacions de buit i direccionalitat.

Les tècniques més conegudes són el SRS (Surround Sound), Dolby Prologic i Q-Sound. Són capaces d'ubicar fonts de so en l'espai i desplaçar-les al voltant de l'usuari. L'efecte aconseguit és realment fantàstic. Si es pot no hi hauríem de renunciar.

Anterior

(c) 2000 Joan Martínez Jové.